Total de visualitzacions de pàgina:

dimecres, 6 de juliol del 2011

La molècula més letal. Monòxid de Dihidrogen.

Voldria parlar-vos sobre un dels elements més perillosos del planeta, del qual, precisament, no se n'informa a la població. No, no us donaré una teoria conspiranoica, us informaré, gràcies a la meva formació que inclou coneixements de química i bioquímica, sobre la molècula probablement més destructiva i danyina que mai hagi existit. Ni més ni menys que el Monòxid de Dihidrogen.

El Monòxid de Dihidrogen (DHMO), també conegut com a hidròxid d'hidroni o àcid hídric, es tracta d'un element incolor, inodor i insípid sintetitzat a partir del radical inestable hidròxid el qual és present en una gran quantitat de substàncies explosives i verinoses. Cada any el DHMO és responsable de milers de morts i de milers de milions d'euros de pèrdues materials i mediambientals. Repassem alguns dels efectes nocius d'aquesta molècula.



S'han trobat elevades quantitats de DHMO en les cèl·lules cancerígenes i s'ha demostrat que és un element indispensable per al desenvolupament de tumors. Sembla ser que és present en gran quantitat d'aliments, de manera que en ingerir-los el DHMO entra al nostre organisme. Cal saber que inhalar-lo en determinades quantitats pot provocar edemes pulmonars traumàtics i la mort. En cas de sobredosis accidental, els símptomes associats són: Sudoració excessiva, nausea i vòmit, desequilibri iònic a la sang, sèrum hipotònic i orinar en excés entre d'altres.

És un dels components majoritaris de la pluja àcida, causant corrosió i oxidació en una gran quantitat de metalls, afectant a les collites i provocant la pèrdua d'aquestes, i està implicat en els processos d'erosió i desertització del sòl. En estat gasós és un dels elements implicats en l'efecte hivernacle i en la formació d'huracans i tifons. Com a curiositat, en mesclar-lo amb àcid bòric i dinamita pot arribar a explotar.

El que és més alarmant és l'ús que se'n fa tant a nivell industrial com en l'àmbit domèstic. En el sector industrial és comú trobar-lo com a dissolvent o com a líquid refrigerant. És necessari en la producció de poliuretà, del nylon, també en armes químiques i biològiques. S'usa com a retardant en extintors. També se'l pot trobar com a additiu alimentari en "potitos" i sucs suposadament naturals sense conservants ni colorants i s'usa també com a conservant de productes frescs. Se'l troba en gran quantitat de productes cosmètics i higiènics, en aerosols i en alguns xarops. Cal dir que també és present en molts pesticides i herbicides. Finalment, cal comentar que s'usa per augmentar el rendiment dels esportistes i fins i tot per millorar la potència sexual.


Hi ha estudis que confirmen tot el que us acabo de dir, estudis seriosos que podeu trobar en revistes prestigioses. Fins i tot existeix una organització que lluita per erradicar l'ús del DHMO a tot el món, podeu visitar el seu web a www.DHMO.org.

I és que el DHMO, o Monòxid de Dihidrogen no és més que (un oxigen i dos hidrogens) l'AIGUA. Això és un exemple portat al límit de com de senzill és manipular la informació i fer que la gent s'ho cregui i s'alarmi i apareixin teories conspiranoiques.

Vivim en el món de la informació i des del moment en que aquesta és manipulable i existeixen interessos de tot tipus al darrere, vivim en el món de la desinformació. Mai en la història els éssers humans rebien tants inputs diaris per tantes vies diferents. Veiem publicitat a la televisió, a la radio, en cartells, en la premsa, tenim telenoticies per saber el que passa a l'altra punta del planeta i encara més, internet on busquis el que busquis ho trobaràs. El problema és que no ens han ensenyat a filtrar-la correctament, a sotmetre-la a un escrutini crític i comprovar-ne les fons, i per això, la majoria de la societat simplement llegeix i accepta, el que sigui.

Us deixo amb un altre gran perill per la humanitat, la Radiació lumínica!

  
Gràcies a la Frikipedia i a lapulgasnob.blogspot.com.

dimarts, 28 de juny del 2011

Persones amb dos cervells

L'epilèpsia és una malaltia que es caracteritza per crisis de curta duració en les quals hi ha una activitat neuronal anormal i excessiva. Hem d'imaginar el cervell com una xarxa de neurones interconnectades que reben, transmeten i generen estímuls electroquímics amb un cert ordre que ens permet funcionar de manera normal. En l'epilèpsia, aquests estímuls embogeixen i viatgen per diferents zones del cervell sense control, generant així moviments convulsius i tota la gamma de conseqüències neurobiològiques, cognitives i psicològiques relacionades.

Tenim una senyal elèctrica desbocada dins el cervell que va d'un lloc a un altre sense control. Normalment pot solucionar-se amb medicació, però en casos molt greus amb varis atacs diaris, és necessària la cirurgia. I una de les intervencions quirúrgiques utilitzades per a curar o pal·liar aquests casos tan greus tracta de seccionar el cos callós. Aquesta part del cervell és la que uneix els dos hemisferis, el dret i l'esquerre, de manera que literalment estàs dividint el cervell en dos, aquesta persona té dos cervells separats.



Arribats a aquest punt cal fer alguns apunts. Per començar s'ha de tenir present que l'hemisferi dret controla la meitat esquerra del cos i viceversa, de manera que el que veiem amb l'ull dret o toquem amb la mà dreta és interpretat per l'hemisferi esquerre. L'altre punt és que l'hemisferi esquerre és el responsable del llenguatge, mentre que l'hemisferi dret té funcions més motores relacionades amb el moviment. Aquestes diferencies entre hemisferis no són un problema en una persona normal perquè la informació circula lliurement d'un hemisferia a l'altre, però si tallem aquest fluxe d'informació què és el que passa?

Això es va preguntar Roger Sperry i va decidir dur a terme experiments com els que explico a continuació amb pacients epilèptics sotmesos a la cirurgia que els seccionava el cos callós:

El més bàsic consisteix en posar un objecte a la mà dreta del pacient sense que el pugui veure i se li demana que el descrigui, el pacient ho fa sense problemes. En canvi si se li posa a la mà esquerra el pacient és incapaç de descriure l'objecte. La mà dreta envia la informació a l'hemisferi esquerre que és l'encarregat del llenguatge, per això pot descriure el que està tocant, però la mà esquerra està enviant la informació a l'hemisferi dret que no controla la parla i per això no pot dir el que està sentint a la mà.

Els ulls estan connectats d'una manera una mica més complicada. La part esquerra de la retina d'ambdós ulls (la que veu les coses situades a la nostra dreta) envia la informació a l'hemisferi esquerre i viceversa. 



Així doncs, en aquests pacients se'ls projectava en una pantalla dos objectes, una pilota situada a l'esquerra i un llapis situat a la dreta. D'aquesta manera, la pilota era captada per la part dreta de la retina dels ulls i l'hemisferi dret sabia que havia vist una pilota, en canvi l'hemisferi esquerre només rebia la informació d'haver vist un llapis. Aleshores se li demanava al pacient que digués el que havia vist i a la vegada agafes l'objecte que havia vist de sobre la taula. El resultat és que la persona deia que havia vist un llapis mentre que amb la mà esquerra agafava la pilota de sobre la taula.

En el video veiem una variant de l'experiment anterior. Està en anglès però és curt i bastant gràfic.




En aquest cas es demana al pacient que digui el que ha vist mentre que amb la mà esquerra ho dibuixa (una habilitat controlada per l'hemisferi dret). Veiem com el pacient dibuixa el que apareix a l'esquerra de la pantalla mentre que només pot descriure el que apareix a la dreta. És més, és incapaç de descriure el que està dibuixant fins que no veu i reconeix el seu propi dibuix.

I com aquests experiments, molts més on s'intentava entendre el funcionament dels dos hemisferis. Per exemple demanant que el pacient montés un puzzle amb la mà dreta, però inevitablement sempre acabava ajudant-se de la mà esquerra ja que l'hemisferi dret que la controla domina molt millor aquest tipus de tasques.

Afortunadament no hi ha gaires situacions en el dia a dia similars a les exposades en els experiments i aquestes persones poden fer una vida prou normal. Però gràcies a aquests experiments es va aprendre molt sobre les funcions dels dos hemisferis del cervell i és que tractant-se d'un òrgan tant important i delicat, val més no tocar-lo massa i aprofitar les lesions o les intervencions quirúrgiques necessàries per aprendre'n tot el que es pugui.

dilluns, 20 de juny del 2011

Per què no perdrem el dit petit del peu?

L'evolució és un concepte que tothom coneix i que, tot i això, la gran majoria de gent interpreta de manera errònia. Hi ha certa tendència a pensar que es tracta d'un procés intel·ligent que promou els canvis en funció de la necessitat. Com si una ment superior que alguns anomenen Déu i altres, mare naturalesa, es mirés un animal, analitzés les seves necessitats, i li afegís ulls, urpes, apèndix varis, etc, mentre que amb l'altra mà li va traient totes les parts inútils. 

Aquesta idea condueix a comentaris com els següents, que se senten molt sovint: Els humans acabarem perdent el dit petit del peu, l'apèndix desapareixerà perquè és inútil, el cap se'ns farà gran per albergar cervells majors i més intel·ligents, perdrem tot el pèl del cos perquè no el necessitem en anar vestits, els pavellons auditius s'esfumaran perquè ja no necessitem una bona oïda per a sobreviure a la selva. Són certs aquests enunciats? Primer de tot expliquem breument com funciona l'evolució.


L'evolució es basa en canvis en el material genètic de l'organisme. La reproducció sexual permet combinar aquest material provinent de dos individus diferents i crear-ne un de nou amb gens del pare i de la mare, i a més, que apareguin diferents tipus de mutacions durant el procés que puguin afegir noves característiques a aquest organisme. En canvi, en organismes on no hi ha reproducció sexual, l'evolució es basa més en mutacions puntuals, intercanvi de material gen`tic entre espècies i altres sistemes que augmenten la variabilitat genètica. 

En definitiva, hi ha tot una sèrie de sistemes que permeten que el material genètic dels organismes es combini o canvii per a generar individus amb noves característiques. Això succeeix a l'atzar i amb molta freqüència, però la gran majoria de vegades, les noves mutacions no comporten cap canvi en l'individu, o el canvi no es nota, o fins i tot és perjudicial i en algun cas remota, el canvi serà positiu. És com si agaféssim un cotxe i li donéssim un cop de martell a alguna de les peces triada a l'atzar, molt segurament el cotxe seguirà funcionant normalment, en alguns casos la peça era important i el cotxe funcionarà pitjor, i molt de tant en tant, la martellada que li hem propinat a una peça farà augmentar el rendiment del cotxe.

Dóna un cop de martell a l'atzar i ajuda a evolucionar a aquest cotxe!

Per què existeix aquest sistema de variació genètica?
Simplement perquè vivim en un món de canvi on els organismes necessiten adaptar-se i això s'aconsegueix permetent que el material genètic pugui canviar. Els organismes que no tenen aquesta capacitat, tard o d'hora desapareixen, i els que sí, tenen més possibilitats de supervivència davant dels canvis de l'entorn.

Les mutacions que adquirim quan som adults també són part de l'evolució?
Quan som adults també estem sotmesos a mutacions, un clar exemple és el càncer. Però, aquestes mutacions col·laboren en l'evolució? la resposta és que no, almenys que afectin a les cèl·lules a partir de les quals es generen els espermatozoides o els òvuls ja que és l'única manera de que aquestes mutacions passin a la descendència. Si no és així, aleshores les mutacions moriran amb vosaltres.

Fins aquí, hi ha hagut milions de mutacions i oh! n'hem trobat una de beneficiosa. Això vol dir que prosperarà? No. El següent punt important és l'entorn. El clima, la geografia, tot varia en aquest planeta on vivim, i una adaptació pot ser beneficiosa en una situació però no en una altra. Per tant, cal tenir en compte sempre el context global, l'entorn, que és el que determina si una nova adaptació és útil o no.

Però el punt més important és que perquè prosperi la mutació o adaptació, s'ha de transmetre a la descendència. Per tant, quines adaptacions tiraran endavant? En general, aquelles que donin un avantatge reproductiu respecte els altres individus (podrà reproduir-se amb més eficàcia) i aquelles que augmentin l'esperança de vida fèrtil d'un individu (podrà reproduir-se més).

Finalment, perquè aquesta adaptació es consolidi i sigui majoritària en la població cal el que se'n diu pressió selectiva. La pressió selectiva consisteix en que algun factor de l'organisme o de l'entorn converteix aquest avantatge adaptatiu dels nous individus, en un desavantatge perjudicial pels altres, fent així, que la població dels "mutants" augmenti més i més ràpidament, mentre que la dels no adaptats acabi fins i tot desapareixent. D'aquesta manera, l'espècie segueix una direcció evolutiva determinada en la que estarà millor adaptada a l'entorn.



Si perquè prosperi una mutació ha de donar un avantatge reproductiu, per què les girafes han evolucionat per tenir un coll més llarg? Els seguirà creixent el coll?
Un coll més llarg dóna un avantatge en l'alimentació, per tant, les girafes amb colls més llargs tenen més possibilitats de sobreviure, i per tant, d'aparellar-se, o sigui que també es tracta d'un avantatge reproductiu. Cal afegir, que en estudis recents, s'atribueix la llargada del coll de les girafes, no només per alimentar-se millor, sinó també perquè l'utilitzen per a lluitar entre elles en l'aparellament. I no, no els seguirà creixent en el context actual, perquè ara mateix ja s'alimenten a una altura on cap altre animal els pot fer la competència, per tant, un coll encara més llarg no donaria cap tipus d'avantatge respecte les que no el tenen tant llarg.

En definitiva, per què és poc probable que perdem el dit petit del peu? Pot ser que aparegui una mutació en que desaparegui, sí. Però per molt inútil que pugui ser el dit petit del peu (discutible), perdre'l no dóna cap tipus d'avantatge a aquesta persona respecte la resta de la humanitat i encara menys de tipus reproductiu, no hi ha pressió selectiva i el més possible és que la mutació s'acabi esvaint i desapareixent. El mateix passa amb el pèl del cos, els pavellons auditius i l'apèndix. Ah! Però un atac d'apendicitis pot matar-te, aleshores no tenir apèndix és un avantatge! Avui en dia, amb la medicina actual, aquesta pressió selectiva ha desaparegut i a més, no hi ha prous apendicitis com perquè sigui una amenaça real.

I perquè no tindrem caps amb cervells enormes en el futur, si és un clar avantatge en el món modern?
Perquè els que tenen dos dits de front, fan servir preservatiu.

dissabte, 11 de juny del 2011

Savants, ments increïbles

Recordeu Rain man? Una pel·lícula amb una de les actuacions més brillants de Dustin Hoffman, acompanyat de Tom Cruise. Per a qui no la recordi o qui no l'hagi vist mai, veiem-ne un petit fragment.


En aquesta escena, en Raymond (Dustin Hoffman) diu de memòria el número de telèfon d'una camarera en veure el seu nom a la camisa. La nit anterior, el seu germà (Tom Cruise) li havia dit que es llegís la guia telefònica perquè deixés de molestar i en Raymond va memoritzar tots els números fins la G. Després, cauen 246 escuradents al terra i els conta com si res en uns segons. Impressionats? Veiem ara un curt fragment d'un reportatge dedicat a Kim Peek, el personatge en el que es va basar Raymond a Rain man.


La realitat supera la ficció. Kim Peek tenia el síndrome de savant, el qual afecta a una cinquantena de persones a tot el món. En Kim és capaç de coses increïbles com dir-te a l'instant el dia de la setmana que correspon a una data en concret, llegir una pàgina amb cada ull en 8 segons i recordar tot el contingut de milers de llibres. Però en canvi, és incapaç de vestir-se sol. Com si concentrés tota la seva capacitat mental en una habilitat concreta renunciant a bona part de les aptituds que ens fan socialment "normals".


Stephen Wiltshire és capaç de dibuixar una ciutat sencera de memòria després d'un vol en helicòpter d'uns vint minuts. Aquestes habilitats poden tenir un origen genètic o accidental després d'una lesió cerebral. En la meitat dels casos es tracta de persones autistes, mentre que en l'altra meitat hi ha algun tipus d'incapacitat mental o física provocada per lesions o malalties. Aquest segon cas és el d'Alonzo Clemons, que pot moldejar en fang rèpliques exactes d'animals en només uns pocs minuts i després d'haver vist l'animal només uns segons.


És inquietant veure com tenen habilitats impossibles per a una persona qualsevol, però són inapaços de lligar-se els cordons de les sabates en alguns casos. Com funcionen aquests cervells? Això es pregunten molts científics, les anomalies mentals, des de sempre, han sigut una de les principals fonts d'informació sobre com funciona el nostre cervell i aquest cas no és una excepció. Daniel Tammet podria ser una espècie de pedra rosetta ja que és un dels savants més impressionants del món però, a més, és capaç d'explicar fins a cert punt com fa el que fa.


Realitza càlculs complicats en pocs segons, memoritza més de 22.500 dígits del número pi i aprèn un nou idioma en només una setmana. Sobretot pel que fa als càlculs, sembla que es tracta d'un procés relacionat amb la sinestèsia. La sinestèsia consisteix en barrejar sentits, de manera que qui ho pateix pot escoltar colors o degustar textures per exemple. En el cas de Tammet, relaciona cada número amb una forma, color, textura i sentiment i el seu cervell els combina per a fer càlculs "sense pensar". D'aquesta manera veu a simple vista si un número és o no és primer i diu que el 289 és particularment lleig mentre que el 333 és molt atractiu. Fins i tot ha pintat en aquarel·la el número pi tal i com ell el veu.


És impressionant el que pot fer el nostre cervell. Alguns ho atribuiran a que la gent "normal" només utilitzem el 10% del cervell. Això no és cert, és un mite, utilitzem tot el nostre cervell. Simplement, el seu cervell funciona completament diferent al nostre. Mentrestant, la resta de mortals ens les hem d'ingeniar per a poder dir quin dia de la setmana era el 3 d'octubre de 1978. Per sort, el gran matemàtic John Conway va inventar l'algoritme doomsday que permet, de manera relativament senzilla, fer el mateix que Kim Peek amb una mica de càlcul i agilitat mental i amb mig minutet per obtenir la resposta. 

Com que sé que fa mandra aprendre a utilitzar aquest algoritme, en una tarda d'avorriment he creat un petit programa en Visual Basic que fa exactament el mateix, aplica l'algoritme doomsday per dir-te quin dia de la setmana corresponia a la data que hi insereixis, però només cal que premeu un botonet. I com diria el Núñez del Crackovia: És gratis!!!

Per descarregar el programa Doomsday: http://www.2shared.com/file/aLltAzrw/Doomsday.html

dilluns, 6 de juny del 2011

Què és la biotecnologia?

A la meva presentació dic que sóc biotecnòleg. Dir això a algú en persona pot tenir tres possibles contestacions: Ufff!; Uaaaau!; Eiiing?!. Cada una té una connotació diferent, però en el fons les tres signifiquen que no tenen ni idea de què va la carrera. No culpo a ningú, és normal aquest desconeixement en una societat on la divulgació científica és marginal entre la població no científica. Així doncs, us faré cinc cèntims sobre què és la biotecnologia.

Quan un biotecnòleg intenta explicar la biotecnologia s'adona que hi hauria d'haver una assignatura a la carrera que t'ensenyés a fer-ho. És una ciència multidisciplinar i que engloba la majoria de camps més punters i innovadors de les biociències, per això és impossible de definir en una frase. Algunes frases:

- Som científics bojos.

- Juguem a ser Déu.

- Que treballin ells! (O sigui que fem que els microorganismes treballin per nosaltres).

Totes són molt vagues, inconcretes i poc correctes. Així doncs acabo vomitant una llista de tècniques més o menys conegudes per a que la gent se'n fassi una idea general:

- Enginyeria genètica, transgènics, clonació, cèl·lules mare, fecundació in vitro, creació de biomaterials, depuració d'aigües, teràpia gènica, bioremediació.

Això deixa bastant content a l'interlocutor, però bàsicament es torna a quedar amb la idea de que som científics bojos. Així doncs, què és la biotecnologia?


Aquest diagrama dóna una idea general de com la biotecnologia és el resultat de la unió de ciències com la biologia, la química i l'enginyeria. Imagineu doncs, tots els camps que pot abraçar. Per això és habitual dividir la biotecnologia en diferents disciplines: biotecnologia mèdica, biotecnologia industrial, biotecnologia agroalimentària i biotecnologia mediambiental.

BIOTECNOLOGIA MÈDICA

Aquest és un dels camps més reconeguts perquè té una aplicació directa sobre la vida de les persones. Aquí hi trobem totes les tècniques de reproducció assistida, no només la fecundació in vitro. També hi trobem les tècniques d'obtenció de cèl·lules mare i la seva modificació i aplicació per a curar malalties, restaurar teixits o fins i tot generar òrgans sencers per a ser transplantats. La biotecnologia també busca nous fàrmacs i vacunes biològics, així com noves teràpies com la teràpia gènica. La teràpia gènica tracta de curar malalties amb base genètica en la majoria de casos, com el càncer i multitud de malalties minoritàries, insertant un gen o impedint que se n'expressi un altre per a la qual cosa s'acostumen a usar virus reprogramats. Els animals transgènics i la clonació també són molt importants en aquest camp ja que és la manera d'aconseguir animals models de les malalties sobre els que testar les possibles teràpies. A nivell de diagnosis la biotecnologia té un paper molt important gràcies a la seqüenciació de genomes que ens permet detectar malalties i dissenyar teràpies personalitzades, i també gràcies a tot un reguitzell de tècniques i metodologies aplicades a la diagnosis i a la recerca biomèdica. 


BIOTECNOLOGIA INDUSTRIAL

La biotecnologia industrial es basa, en gran mesura, en utilitzar microorganismes modificats genèticament per a que sintetitzin un determinat producte. No només microorganismes, també s'usen organismes més desenvolupats com fongs, plantes i animals, i no sempre cal que estiguin modificats genèticament, a vegades simplement es vol obtenir un producte que l'organisme produeix de manera natural. Així doncs, es poden obtenir enzims biològics que s'usen en infinitat de processos industrials, biopolímers biodegradables amb les quàlitats del plàstic, tot tipus de metabòlits primaris i secundaris, molècules humanes com la insulina i, en resum, qualsevol cosa que un organisme viu sigui capaç de sintetitzar o modificar.

BIOTECNOLOGIA AGROALIMENTÀRIA

La indústria alimentària està plena de productes que requereixen de processos biotecnològics per a ser creats, com ara el pa, els derivats làctics (formatge, iogurt, kefir, etc.), ferments (col fermentada, olives, cogombres), el vi, la cervesa i el vinagre, i molts altres. També es poden modificar els organismes, creant plantes o animals transgènics que siguin més resistents, més productius, més nutritius o amb característiques especials. També s'hi inclouen els productes probiòtics (microorganismes que milloren la flora intestinal) i prebiòtics (nutrients específics per als esmentats microorganismes). Finalment, l'anàlisi genètic de les espècies ramaderes permet, mitjançant reproducció assistida, realitzar creuaments que millorin aquests animals, el que s'ha fet des de temps immemorials però optimitzat a la màxima potència.


BIOTECNOLOGIA MEDIAMBIENTAL

Aquí s'hi inclou tot el que la biotecnologia pot aportar per a la conservació i reparació del medi ambient, com per exemple la depuració d'aigües que és un procés biotecnològic depenent de microorganismes. La bioremediació tracta de l'ús de bacteris, molts cops modificats genèticament, que són capaços de degradar substàncies perjudicials com ara els vessaments de petroli al mar, els plàstics, pesticides, gasos contaminants, etc. També es poden usar els microorganismes per a combatre plagues animals o vegetals de manera controlada sense usar pesticides. I els biocombustibles també són un producte biotecnològic i molt important.

També cal destacar la bioinformàtica, la qual pot aplicar-se en tots aquests camps i tracta de la creació de programes i bases de dades que permetin compartir, analitzar i processar tot tipus de dades interessants i necessàries en els diferents camps de la biotecnologia. I per suposat, no hem d'oblidar l'enorme importancia de la biotecnologia en la investigació bàsica, que no ens dóna resultats aplicables a curt termini, en molts casos, però enriqueix el coneixement que tenim sobre la vida, sense el qual no podríem seguir avançant.

En resum, si volem, podem fer micos de color verd (no és cap montatge).




divendres, 3 de juny del 2011

Un dinosaure al meu pati

Avui m'he llevat, he pres un suc de prèssec i raïm i amb el meu barnús d'estar per casa m'he disposat a estirar-me una estona al sofà amb el portatil (no m'odieu si us plau, treballadors del món). Mentre repassava les novetats dels blogs de ciència del dia i amb el balbuceig pseudoracional de la Pilar (detotensapmésqueningú) Rahola de fons a la meva televisió, de cop i volta he sentit un soroll al pati.

Estic acostumat a sentir sorolls de tot tipus al pati on s'hi ha establert a temps parcial una petita colònia de gats indignats. Abandonant el meu estat quasi letàrgic, deixant enrera el motlle del meu pompis que tant m'havia costat construir en el coixí del sofà, m'he aixecat i he tret el cap per la porta que dóna al pati. I oh! Quina no ha estat la meva sorpresa en descobrir, sobre les rajoles, ni més ni menys que un DINOSAURE mort!!!

Un cop recuperat del meu sobressalt m'he disposat a analitzar-lo amb més deteniment. Es tractava d'un exemplar adult, mort no feia gaires hores. M'he atrevit a determinar que es tractava d'un Passer domesticus. Sense més dilació, us deixo amb la foto de l'espècimen.


A la foto veiem el cadàver dramàticament estès al terra i com el dinosauricida apareix en escena.

Sí, és un pardal, i sí, és un dinosaure, o al menys el que en queda. És cert que és una incorrecció per part meva d'anomenar-lo "dinosaure", és com si del català en digués llatí. El llatí és una llengua morta perquè ja no s'usa (habitualment) en la seva forma original, però no ha desaparegut, ha evolucionat donant a lloc al català, castellà, francès, italià, portuguès, romanès etc. Per tant, d'una manera o altra podríem dir que parlem llatí. El mateix passa amb els dinosaures, van extingir-se, sí. Però abans, alguns havien evolucionat fins a esdevenir ocells i aquests no es van extingir, van seguir evolucionant fins als nostres dies de manera que el pardalet mort del meu pati és descendent directe (amb uns milions de generacions de diferència) d'algun d'aquells dinosaures que vivien desenes de milions d'anys enrere.



Un fòssil com aquest va ser la clau per demostrar la relació entre aus i dinosaures. Archeopterix, un dinosaure amb plomes, entre d'altres adaptacions morfològiques que donen evidència d'aques procés evolutiu. Només cal fixar-se en les potes dels ocells que recorden a les d'un rèptil, només això ja feia sospitar.

L'evolució és una meravella, petits canvis a l'atzar, alguns dels quals proporcionen avantatges adaptatius en un entorn determinat, aquests prosperen per selecció natural i segueixen evolucionant. Un dels casos més genials d'aquesta adaptació evolutiva i que a mi m'agrada especialment, són els pingüins. Analitzem aquest cas, de manera molt resumida.

La vida va començar al mar. Després d'un munt de passos evolutius es va arribar als peixos, amb les seves aletes. Els peixos van sortir de l'aigua, esdevenint amfibis i rèptils amb les seves arpes. El següent pas evolutiu van ser els dinosaures, amb les seves urpes, i, com hem vist, alguns van desenvolupar ales. Van aparèixer els ocells que usaven aquestes ales per volar. Però carall! Alguns d'aquests ocells, com els pingüins, readapten les seves ales, donant-los forma d'aleta per retornar a l'aigua emulant les extremitats que tenien els seus antecessors més antics.

Quin gran invent aquest de l'evolució que fa que els peixos puguin tornar al mar en forma d'ocells i que jo pugui trobar-me un petit dinosaure mort al pati cada matí quan em llevo.

dijous, 2 de juny del 2011

Pale blue dot

De tant en tant dedicaré una entrada a parlar sobre algun dels grans pensadors de l'escepticisme que lluiten contra el pensament màgic, paranormal i les pseudociències. Començaré per Carl Sagan, sens dubte un dels més grans i un dels pares del discurs científic, escèptic i crític modern.

Carl Edward Sagan (Brooklyn, NY, EUA, 1934 - Seatlte, EUA, 1996) fou un reconegut físic i astrònom. Un dels pioners de l'astrobiologia, dels primers científics en alertar sobre els perills de l'efecte hivernacle i l'hivern nuclear basant-se en les observacions de l'atmosfera de Venus i un dels promotors del projecte SETI per detectar vida extraterrestre (un projecte que s'ha d'aturar aquest any per falta de diners). A més va col·laborar en multitud de missions de la NASA i va ser l'ideòleg d'enviar un missatge inalterable que pugués ser entès per una civilització extraterrestre més enllà del sistema solar.


Però Carl Sagan és més conegut per la seva faceta de divulgador científic i com a escèptic amb un fort posicionament en contra de les pseudociències i les religions. Aquesta activitat divulgativa li va valdre fins i tot el premi Pulitzer per la seva obra Els dracs de l'Edén: especulacions sobre la possible evolució de la intel·ligència humana.

"...Després de tot, quan estàs enamorat, vols explicar-ho a tot el món. Per això, la idea de que els científics no parlin en públic de la ciència em sembla aberrant."


Cal destacar la sèrie Cosmos, que va escriure i presentar el 1978 i la qual us convido a veure. Però sense cap mena de dubte, el document més conegut és la reflexió inspirada per la fotografia que el 14 de febrer de 1990 feia la sonda Voyager 1, en mirar enrere i veure la Terra des de 6.000 km de distància. A pale blue dot...



Us deixo amb la fotografia en qüestió, tot un exercici d'humilitat.



dimarts, 31 de maig del 2011

Les veritats de l'homeopatia

L'homeopatia és una ciència pseudociència de ¿medicina? alternativa inventada pel senyor Samuel Hahnemman a principis del segle XIX. Cal recordar que en aquella època encara no s'havia establert la ciència com a base de la medicina, es considerava un art, i de fet, anar al metge acostumava a ser més perillós que quedar-se fent repòs al llit.

En què es basa doncs l'homeopatia? En uns principis fonamentals que us presento a continuació. (Us prego serietat, res del que escric a continuació és broma, està extret de definicions d'homeopatia fetes pels mateixos homeòpates).

1- Principi de similitud

Per a ser un bon homeòpata, primer de tot has d'investigar. Com? Agafant pacients sans i donant-los-hi, per exemple, arsènic. Observem la simptomatologia, en aquest cas, vòmits, dolor abdominal i diarrea (deixant de banda la mort). Ho anotem a la llibreta.

A continuació, quan ens arriba un pacient malalt de gastroenteritis a la consulta, observem els seus símptomes. Si aquests coincideixen amb els símptomes provocats per una intoxicació amb arsènic en una persona sana, ja ho tenim, al pacient malalt li hem de donar arsènic!

Apunt: Cal recordar que és per curar el pacient, no per matar-lo ni per augmentar els seus símptomes.

2- Dilucions

El segon principi de la homeopatia et diu: No, encara no li donis al pacient aquesta substància que provoca els seus mateixos símptomes. Primer de tot has de diluir una part d'arsènic en 9 parts d'aigua i repetir el procés entre 20 i 30 vegades (en alguns casos fins a 50.000 vegades). Finalment, administrar-li al pacient.

Apunt: Quan repeteixes aquest procés 23 vegades queda una sola molècula d'arsènic en 1 seguit de 23 zeros molècules d'aigua. D'això se'n diu el límit d'Avogadro. En definitiva, no hi queda arsènic.

3- Potència

Finalment, quant més dilueixis el component actiu, més potent serà la preparació homeopàtica.

En resum, quan ens ve un pacient malalt li donem el mateix que provoca els seus símptomes diluït fins que no queda res d'aquest component, i com menys component quedi, més potent serà la preparació.

----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
(Ara us deixo uns minuts perquè us torneu a encaixar les mandíbules o us recupereu dels atacs de riure)
----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Un cop sabem en què es basa l'homeopatia, analitzarem algunes de les seves veritats. És important tenir present que no hi queda principi actiu a causa de les dilucions, el que et prens és bàsicament, per exemple, una pastilla de lactosa (un sucre).

10 veritats dels productes homeopàtics:

- No tenen efectes secundaris.

- No interaccionen amb altres medicaments.

- Els poden prendre nens i embarassades.

- Pots prendre alcohol durant el tractament.

- Pots conduir mentre segueixes el tractament.

- No provoquen adicció.

- No caduquen.

- No poden provocar-te sobredosis.

- No donen positiu en controls de dopatge.

Sí, tot això és cert i ho trobareu en els prospectes d'aquests productes. Evidentment que és cert, si no estàs donant RES! No curen ni tenen cap efecte sobre l'organisme més enllà de l'efecte placebo. Són una gran estafa que buida les carteres de la gent i els impedeix de rebre el tractament adequat, la qual cosa pot suposar la mort en més d'un cas.

Per acabar us deixo amb el magnífic James Randi, un lluitador contra les estafes i la pseudociència, un mag que ensenya a la gent que la màgia no existeix. Ell explica millor i amb més gràcia el que us acabo d'explicar, val la pena.


BONUS --> Algunes perles extretes dels FAQ's de Calm's Forte, un preparat homeopàtic contra l'insomni i l'estrès.

Quan triga en fer efecte?
Calms Forte actua més ràpidament en algunes persones i pot trigar més temps en unes altres (Depèn de la son que tingui cadascú suposo). Per regla general calen uns 30 minuts perquè el medicament sigui completament absorbit per l'organisme i es comencin a sentir els efectes. Cal recordar que en casos crònics, un medicament homeopàtic pot trigar més de 5 dies en fer el seu efecte, però els resultats acostumen a notar-se en 1 o 2 dies.

(Vaja, que no saben quan actua, per si de cas es curen en salut. En casos puntuals calen 1 o 2 dies, just perquè el pacient recuperi la son. En casos crònics més de 5 dies, perquè com que no té cap efecte, difícilment curarà un cas crònic).

Puc prendre Calm's Forte durant el dia?
Pots prendre Calm's Forte en qualsevol moment del dia o de la nit. Pots prendre Calm's Forte de dia, de manera que el teu cos es repari a ell mateix durant el dia; aleshores seràs capaç d'adormir-te a la nit quan és l'hora natural d'agafar el son. Calm's Forte no és un sedant, de manera que te'l pots prendre de manera segura durant el dia.

(O sigui que si te'l prens de dia no fa res, i si te'l prens quan és l'hora d'anar a dormir, t'adormiràs... això és un miracle!)

divendres, 27 de maig del 2011

Endotòquia matricida

Com a éssers amb consciència, tendim a veure la vida des del punt de vista de l'individu, un error. Richard Dawkins revolucionava aquesta visió el 1976 amb un llibre, El gen egoïsta. La idea és que evolucionem no perquè l'individu visqui tant com pugui, sinó perquè els nostres gens se segueixin transmetent. Els gens són els que contenen tota la informació que ens conforma com a individus i com a espècie, ens utilitzen com a vehícle per transportar-los i per transmetre'ls, combinar-los, replicar-los, etc. 

On vull anar a parar? L'individu és prescindible un cop ja ha replicat i transmès el material genètic, per això l'evolució no s'ha preocupat de desfer-se de l'alzheimer, el càncer, el parkinson i altres malalties relacionades amb l'edat., fins i tot li són útils com a mètode d'eliminació selectiva d'individus "genèticament inútils". És més, no s'ha preocupat de que visquem més enllà de l'edat reproductiva, si no fos per la medicina i la higiene, viuríem 30 o 40 anys, el temps necessari per a ser reproductivament útils.

Aquest drama vital s'accentua en algunes espècies de nemàtodes. Els nemàtodes són, per entendre'ns, "petits cucs" pseudocelomats i representen un dels filums amb més espècies del regne animal.



Heterorhabditis bacteriophora és una de les espècies de nemàtodes entomopatògens (patogen d'insectes) que s'ha estudiat per a la regulació de plagues d'insectes. Recordo les classes pràctiques de biologia animal a la carrera en les que treballàvem amb aquest simpàtic cuquet. Seleccionàvem un mascle i una femella i els injectàvem en larves vives de papallona. Un cop dins, esperàvem 3 o 4 dies, dotant a la parella de la intimitat necessària, i en tornar ens trobàvem amb això:


Fins aquí, una larva menys i tot un arbre genealògic de nemàtodes a partir de la parella afortunada que es va reproduir dins la larva i la seva descendència es va alimentar d'aquesta per a seguir reproduint-se i alimentant-se sense parar. Impressionant, però... i si ens apropem més?


No, no són els nemàtodes dins de la larva. Són els fills nemàtodes movent-se dins de la seva mare. Estan alimentant-se dels òrgans de la seva progenitora i creixent dins seu. Aquest fenòmen s'anomena endotòquia matricida i sembla ser una adaptació biològica per assegurar la reproducció i supervivència dels nemàtodes entomopatògens o en situacións d'estrès. Els ous eclosionen dins de la femella (normalment hermafrodita) i els petits nemàtodes degraden l'interior de la seva mare, se n'alimenten i acaben sortint del seu cos per seguir amb el cicle vital.

La mare ha viscut per reproduir-se, ha mort per assegurar la supervivència de la descendència, l'individu perd, l'espècie guanya i els gens se surten amb la seva, segueixen existint. Només som els vehícles per satisfer l'ambició d'una petita (i meravellosa) molècula anomenada DNA.

Benvinguts!

Hola i benvinguts! Sóc en Marc, un jove llicenciat en biotecnologia, algú que pensa que tot científic ha de saber de literatura, art i història. Ateu i escèptic fins al moll de l'os, defensor del pensament crític i enamorat de la realitat. Crec que (m'aixeco) Richard Feynman defineix molt millor la manera en que penso i veig el món:

 

Així doncs, he decidit escriure un blog amb l'esperit de fer arribar al món (o a algú) aquesta manera de veure i d'explicar l'univers. El títol del blog, Portes lògiques, fa referència a com hem traslladat a la computació el funcionament del pensament lògic i racional i per això em sembla quelcom representatiu d'aquesta manera de pensar. 

Aniré publicant sobre temes diversos, que em semblin interessants, segurament relacionats sempre amb la ciència, que és el que m'apassiona, però no excloc res. Endavant, espero que ho gaudiu!