Com a éssers amb consciència, tendim a veure la vida des del punt de vista de l'individu, un error. Richard Dawkins revolucionava aquesta visió el 1976 amb un llibre, El gen egoïsta. La idea és que evolucionem no perquè l'individu visqui tant com pugui, sinó perquè els nostres gens se segueixin transmetent. Els gens són els que contenen tota la informació que ens conforma com a individus i com a espècie, ens utilitzen com a vehícle per transportar-los i per transmetre'ls, combinar-los, replicar-los, etc.
On vull anar a parar? L'individu és prescindible un cop ja ha replicat i transmès el material genètic, per això l'evolució no s'ha preocupat de desfer-se de l'alzheimer, el càncer, el parkinson i altres malalties relacionades amb l'edat., fins i tot li són útils com a mètode d'eliminació selectiva d'individus "genèticament inútils". És més, no s'ha preocupat de que visquem més enllà de l'edat reproductiva, si no fos per la medicina i la higiene, viuríem 30 o 40 anys, el temps necessari per a ser reproductivament útils.
Aquest drama vital s'accentua en algunes espècies de nemàtodes. Els nemàtodes són, per entendre'ns, "petits cucs" pseudocelomats i representen un dels filums amb més espècies del regne animal.
Heterorhabditis bacteriophora és una de les espècies de nemàtodes entomopatògens (patogen d'insectes) que s'ha estudiat per a la regulació de plagues d'insectes. Recordo les classes pràctiques de biologia animal a la carrera en les que treballàvem amb aquest simpàtic cuquet. Seleccionàvem un mascle i una femella i els injectàvem en larves vives de papallona. Un cop dins, esperàvem 3 o 4 dies, dotant a la parella de la intimitat necessària, i en tornar ens trobàvem amb això:
Fins aquí, una larva menys i tot un arbre genealògic de nemàtodes a partir de la parella afortunada que es va reproduir dins la larva i la seva descendència es va alimentar d'aquesta per a seguir reproduint-se i alimentant-se sense parar. Impressionant, però... i si ens apropem més?
No, no són els nemàtodes dins de la larva. Són els fills nemàtodes movent-se dins de la seva mare. Estan alimentant-se dels òrgans de la seva progenitora i creixent dins seu. Aquest fenòmen s'anomena endotòquia matricida i sembla ser una adaptació biològica per assegurar la reproducció i supervivència dels nemàtodes entomopatògens o en situacións d'estrès. Els ous eclosionen dins de la femella (normalment hermafrodita) i els petits nemàtodes degraden l'interior de la seva mare, se n'alimenten i acaben sortint del seu cos per seguir amb el cicle vital.
La mare ha viscut per reproduir-se, ha mort per assegurar la supervivència de la descendència, l'individu perd, l'espècie guanya i els gens se surten amb la seva, segueixen existint. Només som els vehícles per satisfer l'ambició d'una petita (i meravellosa) molècula anomenada DNA.
Aquest drama vital s'accentua en algunes espècies de nemàtodes. Els nemàtodes són, per entendre'ns, "petits cucs" pseudocelomats i representen un dels filums amb més espècies del regne animal.
Heterorhabditis bacteriophora és una de les espècies de nemàtodes entomopatògens (patogen d'insectes) que s'ha estudiat per a la regulació de plagues d'insectes. Recordo les classes pràctiques de biologia animal a la carrera en les que treballàvem amb aquest simpàtic cuquet. Seleccionàvem un mascle i una femella i els injectàvem en larves vives de papallona. Un cop dins, esperàvem 3 o 4 dies, dotant a la parella de la intimitat necessària, i en tornar ens trobàvem amb això:
Fins aquí, una larva menys i tot un arbre genealògic de nemàtodes a partir de la parella afortunada que es va reproduir dins la larva i la seva descendència es va alimentar d'aquesta per a seguir reproduint-se i alimentant-se sense parar. Impressionant, però... i si ens apropem més?
No, no són els nemàtodes dins de la larva. Són els fills nemàtodes movent-se dins de la seva mare. Estan alimentant-se dels òrgans de la seva progenitora i creixent dins seu. Aquest fenòmen s'anomena endotòquia matricida i sembla ser una adaptació biològica per assegurar la reproducció i supervivència dels nemàtodes entomopatògens o en situacións d'estrès. Els ous eclosionen dins de la femella (normalment hermafrodita) i els petits nemàtodes degraden l'interior de la seva mare, se n'alimenten i acaben sortint del seu cos per seguir amb el cicle vital.
La mare ha viscut per reproduir-se, ha mort per assegurar la supervivència de la descendència, l'individu perd, l'espècie guanya i els gens se surten amb la seva, segueixen existint. Només som els vehícles per satisfer l'ambició d'una petita (i meravellosa) molècula anomenada DNA.
Encara tinc basques de la primera vegada que vaig escoltar com funciona aquesta cosa, uf! ;) Realment, no cal anar gaire lluny per cercar la fascinació i la meravella, ni calen mags, ni déus. Parafrassejant el títol d'Stephen Jay Gould: "la vida (és) meravellosa".
ResponElimina